Anna Aguilar-Amat

Que els altres són com tu,
de tots els pensaments cruels,
és el que mulla més.
Els pren allò que és seu:
la forma dels cabells,
el color dels teixits,
el traçat de les lletres,
difuminat com molsa.
Si penso que ets com jo,
deixo de veure que el riure
és un desordre d’aire en remolí
al cove de la gola. Que les tardes
es poden quedar quietes,
en un instant etern,
com colibrís que beuen.
Quan penses que ets com jo,
salto de branca en branca
fugint del teu foc moll que em llepa.
¿Qui ha bufat massa fort? ¿Qui ha dit
que sap com som, que el temps cal
mastegar-lo cinquanta-cinc vegades?

Hom necessita un tu.
No cal que sigui un tu quotidià.
Pot ser simplement la idea d’un tu.
De vegades la idea d’un tu és més real que un tu present.
Entre la idea de tu i la persona ‘tu’ pot haver
molts quilòmetres, un oceà, una pila d’anys.
Tant hi fa.
‘Tu’ és el destinatari dels mots.
Els mots són els destinataris dels pensaments.
Els pensaments són els destinataris dels desigs.
Els desigs són els destinataris dels gens.
Els gens són els destinataris de la vida.
Puc inventar coses de tu a partir de detalls:
la sopa de tomàquet, la melangia dels dies grisos,
la música de Paul Simon. O puc deixar-te indefinit
en el pronom a mida que el record d’una cambra d’hotel
s’esborra.
No ets una quimera, sinó una idea, és diferent.
La distancia entre una quimera i una idea és la poesia.
I la distancia entre la idea de tu i tu… soc jo.
Penso que ni tu ni jo som idees dolentes, en tot cas.

En l’aire hi ha muntanyes i altiplans
amb les seves baldanes, sots, avencs,
vessants.
Els núvols les remunten i cenyeixen. No
pugen dalt dels pics i, per això, mai no
veiem els cims dels gasos, ens pensem
que no tenen escaires.
Quelcom semblant és el que passa
amb l’ànima. Molt poca gent
veu bé la seva geografia;
desconeixen les bretxes i les grutes.
S’arrisquen a volar per l’ànima
d’algú com si fos una planura
esfèrica. De res serveix advertir que
la cosa es complexa a qui l’ha volgut
simple.
Tot i que és simple, verament:
el cel té esquena i només vol
que algú vulgui gratar-li quan
li fan pessigolles els àngels amb
les ales.
Per poder fer-ho cal aprendre
a veure’ls, i per tal de veure’ls cal
aprendre a estimar. Per estimar no cal
aprendre a aprendre i és, de fet,
molt millor no saber res.

Aquestes ja t’han quedat petites. Hi
passo els dits i toco la planta dels
teus peus, el negatiu d’un temps en
què sempre érem junts i els dies que
viuràs quan jo desaparegui. Un futur
que modela l’ortopèdia, la gravetat
que t’ha fet caminar estrany als meus
passos. Trepitja els meus fracassos
com si fossin graons d’una sapiència
antiga, perquè són el bagul que sempre
podràs vendre al traginer que passi.
Digues que la clau l’has perduda, que
et paguin pel seu pes; si troben que és
lleuger dius que són mapes i si el troben
pesant que són gemmes precioses. I després
ves-te’n lluny, camina fins els cims. Regala
una moneda de perdó. Tot el que donis
et durà més lluny.