Xavier Farre

Un rellotge de paret que no toca cap hora.
Una taula buida, ratllada, en silenci suporta
els tèrmits que la van consumint.
Acabarà al foc. Però no emetrà cap queixa.
Una falena sense descans colpeja la bombeta
encesa fa mil anys. Morirà a l’alba,
com ha de ser. Una aranya a la perfecció
teixeix una teranyina en un angle de la finestra.
Les cortines, cansades de deixar passar la llum,
perden els seus colors originals, comencen
un camí vers l’anonimat. I arreu s’acumulen
mantes, jerseis, sabates. Objectes indiscrets.
En toques un i apareixen imatges com en una llanterna
màgica. Ara és impossible qualsevol encanteri.
Tot descansa. Cada objecte dorm el seu propi somni.
És impossible entrar-hi, han tancat l’entrada, l’únic
que hi ha és com la closca buida d’un cranc.
Acumula només pols. Els anys de la inexistència.
Un pintor flamenc quedaria decebut.
On podria posar l’escena? El rostre sempre
absort. Aquí ningú no entra. Podria tan sols pintar
el silenci. Omplir el somni de les coses.
Un gerro reposant damunt la taula, la nansa nua.
Alguns petits farcells mig plens: de monedes?
de peles de pomes com somnis desposseïts de somnis?

Ningú ja no vindrà a recollir-los. Una fugida
planificada massa tard. Un somni que s’escapa
a través de les xemeneies. Només l’aranya segueix
teixint, crea una imatge perfecta del seu món,
del seu somni que es tanca en cercles plens de quadres.
I els tèrmits, tal com està prescrit, continuaran
amb la destrucció. Continuaran alimentant-se.
Sense ni un moment per dormir. No tenen cap somni.

Els territoris saben com adquirir els pòsits
de la identitat. Són pacients i esperen anys.
Com aquí a la península. En lloc de barreres
per delimitar-se, les capes se superposen.
Una petjada troba el seu model uns metres
més avall. Se’n pot fer una prospecció.
El pòsit és cada cop més rígid, un fòssil
que no ens remet a cap origen (pobre
Darwin ingenu). Un tall i hi veiem les imatges
encastades. Hem de buscar un alfabet
per desxifrar-les, o ja fou inventat.
La terra desprèn una amargor de fel.
A un cantó hi ha el mar, a l’altre, el mar.
Ni la salabror podrà vèncer el pòsit
que seguirà reposant a la península.

Fins el lloc de naixement és dubtós.
No podria ser de cap altra manera.
Quasi segur que va créixer en una illa,
només així s’entén la cerca constant,
que s’endinsés cada cop més, en la terra,
com en l’atracció del metall davant
d’un imant. Que revestís la seva llengua
amb sons tan exòtics com un ideograma.
Que no s’aturés davant de cap frontera
(podrien ser més resistents que les ones
del mar que tan bé coneixia?). El saber
d’altres ecos li era com una clofolla tova
en ple estiu. No va créixer en l’illa.
L’illa cresqué dins ell. Així que n’esborrà
l’origen. Ja no li calia cap lloc per tornar.
Ell era el seu origen. Era el seu final.
L’alfa i l’omega del viatge. El descans.
La confusió dels records, arrombollats
en una multiplicació aritmètica
de papers. El descobriment final:
La manca d’origen és el millor segell,
la cera no es fondrà ni a la vora
d’un foc. Viure tan sols en un nom.
Perdurar en la història amb un sol nom.
Bell com un ideograma. Ple d’ecos exòtics.
Sense cap frontera. Sense cap origen.

Sí, Celan, sí, hem sabut convertir-nos
en els grans mestres de la mort.
Ella sap que plana damunt de totes
les nostres culpes. Per què buscar-ne una fuga?
La cendra li arriba directament, perquè és
cada un dels núvols que llisquen com barques
en cerca de víctimes. Allí hi ha la teva Margarete.
Allí hi ha la nostra història, la nostra mort
apoderant-se del Nord, del Sud, l’Est i l’Oest.
Ja no tenim on anar, només els núvols
impassibles que ens sotgen, plens de cendres.
Sí, Celan, sí, potser era aquest el nostre destí,
plantar cada cop més endins, a les entranyes
de la terra, la llavor negra de la mort.
L’hem cultivada a consciència, i quan defallia,
l’hem sabuda trasplantar, l’hem empeltada.
Hem sabut convertir-nos, Celan, en els grans
mestres de la mort. Hem aconseguit
que tingui totes les cares possibles. Ara
ja podem descansar. Sotgen els núvols.

Sí, Celan, sí, hem sabut convertir-nos
en els grans mestres de la mort.
Ella sap que plana damunt de totes
les nostres culpes. Per què buscar-ne una fuga?
La cendra li arriba directament, perquè és
cada un dels núvols que llisquen com barques
en cerca de víctimes. Allí hi ha la teva Margarete.
Allí hi ha la nostra història, la nostra mort
apoderant-se del Nord, del Sud, l’Est i l’Oest.
Ja no tenim on anar, només els núvols
impassibles que ens sotgen, plens de cendres.
Sí, Celan, sí, potser era aquest el nostre destí,
plantar cada cop més endins, a les entranyes
de la terra, la llavor negra de la mort.
L’hem cultivada a consciència, i quan defallia,
l’hem sabuda trasplantar, l’hem empeltada.
Hem sabut convertir-nos, Celan, en els grans
mestres de la mort. Hem aconseguit
que tingui totes les cares possibles. Ara
ja podem descansar. Sotgen els núvols.